llas Kauren. Mes intlut, encara, en
la dischtida Fanny“, de Carles Sol¬
devila. Ja és „prou conegut aquest
procediment que consisteix en el mo¬
nöleg interior, segons el qual l’au¬
tor simula inhibir-se, tot deixant
qjue el protagonista descabdelli el
seu pensanent en llibertat, com #n#
disc fonogräfic. Hem dit simula, i
ja Soldevila, en publicar la seva no¬
vella, posà de relleu tot el que hi
havia de simulat en el procediment,
en contra d’aquells que volien atri¬
buir-lo a un pür i desinteressat me¬
canisme psicolögic.
De totes maneres, en l’obra de
Schnitzler la trampa és menys vis¬
tent que en la de Soldevila. Döna
més la sensazió d’incoherència, del
pensament en llibertat, del somni i
del deliri. Soldevila, evidentment,
degué trobar-se una mica cohibit en
la seva innovació per la temença
d’un püblic tan tradicionalista com
el nostre, tan poc disposat a accep¬
tar les novetats. Avui, peró, la no¬
vella de Soldevila ha esdevingut
una escaient preparació perqué el
püblic no es trobi ara sorprés per
la novella de Schnitzler i en pugui
gustar tot el seu encis.
No vull establir pas un parallel
entra una i altra. Perö a part del
procediment, hi ha encara un cert
parentiu entre les dues protagonis¬
tes. Ambdues sön boniques i dis¬
sortades. Damünt d’ambdues hi pla¬
na un fat familiar. Perö l’acki6 és
molt diferent i és, sobretot, dife¬
rent el temperament dels autors
que han creat aquestes dues heroi¬
nes enciseres. Soldevila, amb el seu
humor, és més manyac. Schnitzler
Es més äcid, més amarg, més cruel.
L'atmosfera dambdues obres és
per aixó molt diferent. Amb la de
Soldevila, de tant en tant somrieu
amb descans. Schnitzler us obses¬
siona, us sotragueixa. Poques no¬
velles arriben a tenir la int nsitat
de" La senyoreta Elsa“. Per aques¬
ta intenció fa pensar en algunes
narracions de Poe; fa pensar tam
bé, per exemple, en La sonata
Kreutzer, de Tolstoi.
L’acció es descabdella en poques
hores. Tot plegat no arriba a un
dia i, no obstant, s’hi descabdella
una tragédia punyent, d’una manera
gairebé vertiginosa. No és, perö,
que s’hi esdevinguin moltes coses.
La imaginació de Schnitzler no és
de les que es projecten cap enfora
i que creen embolics fulletinescos;
Es de les que es projecten ánima
endins i sön capaces de recrear
tota una vida.
L’esforg imaginatiu en aquesta
obra —i és unsesforg verament pro¬
tagonista, resultants de la seva psi¬
cologia, de la seva educació, de
ambient que la volta i la fa seva.
El gran merit d’aquesta novella
es precisament la de fer-nos viure
en els sentiments més intims de la
protagonista, en alló que de més
recöndit, de més secret hi pot ha¬
ver en el temperament d’una no¬
ia de dinou anys. La seva animeta
us és lliurada amb tots els seus
desigs i els seus somnis, amb les
seves temences i les seves pudi¬
cies, amb tot allö de més inefable¬
ment arch que mai cap confident,
cap confessor no haurà escoltat dels
llavis d’una noia. Allö que no es
confessa a ella mateixz i que només
el somni o l’excitació de la febre
i revela.
El mateix argument de l’obra
té altra importäncia que la de po¬
sar la protagonista en un estat de
tensió i de desvari que facin ver¬
semblant aquesta intima i autocon¬
fessió de la protagonista.
L’estil amb qué és escrita la no¬
vella ajuda a la impressió d’inten¬
sitat vertiginosa. Es un estil que
no és ben bé igual al de La se¬
nyora Berta Gaslau“, del mateix au¬
tor, que tradui Martinez Ferrando
per a l’editorial Proa. Es fet de
frases més räpides, més trencadcs,
d’una lleugeresa, d’una agilitat sor¬
presents. L’estil és l’home — na es¬
tat repetit— i Schnitzler sens dub¬
te ha volgut crear per a aquesta no¬
vella un estil que amb la seva in¬
gravidesa, amb el giravoltar de la
frase i de la idea que s'allunya
abans de cristallitzar, ens donés
una imatge de l’esperit de la pro¬
tagonista i fins de la seva bellesa
carnal, graciosa i lleugera.
No sé quin acolliment tindrá Ar¬
thur Schnitzler entre nosaltres. Tar¬
tuf estä sempre en vetlla. Perö
contra tota acusació de corrupció
posta que la simpätica i encisera
senyoreta Elsa és precisament una
victima d’aquesta sensualitat i d’a¬
questa corrupció, de l’ambient so¬
cial que la volta, i de l’educació
banal fruit d’aquest ambient. Vic¬
tima propiciatöria, diriem, doncs,
que el seu cas és, encara, una exem¬
plaritat sense hipocresia.
la traducciö. El que hem dit més
amunt sohre l’estil de l’obra és tan
un elogi a l’autor, com al traductor.
Caldrä afegir, tractant-se de Joan
Alavedra, que tel seuratalà és tan
viu com castis?
DOMENEC GUANSE
31.
Fraeulein Else

eneereeseneteteneneteenen
box 5/2